De tot cor!

Records que posen la pell de gallina...

Algú recorda l'estiu?? Aquella caloreta... No parlo de la xafogor enganxosa de Barcelona, ni de la ronxa de suat sota el braç del company de metro que s'agafa a la barana de dalt ... Parlo de la brisa de mar a les 8 de la tarda. Recordeu aquella cerveseta fresca en una terrassa, les xancles i les capbussades a mar? Recordeu les postes de sol a les 9 del vespre i la despreocupació de mitjons i bufandes? La pell bruna...

Un granissat de cafè amb Baileys a un chiringuito de Murcia

Xancles, xancletes, abarques o hawaianes








Tombarelles i equilibris a la sorra de la platja

Un arroz caldero amb amics








Escapades i sortides varies


Festes a la platja de nit


Què voleu que us digui... NO M'AGRADA L'HIVERN!!!!

De moment em queda somiar amb aquests moments... D'altres tenen la sort de poder anar a buscar l'estiu a l'altre hemisferi. Realment hi ha gent que té sort!!

Nice. Desembre 2007

Viatge a Bèlgica. Octubre 2007

1ª part:

La Tresa, l'Ester, la Núria i la Mar es van trobar a les 7.30 a l'aeroport de Girona del dia 12 d'octubre. Cada una amb una maleta diferent.
- Però, vos dir que l'Ester duia maleta? Estic segura d'haver vist senyores amb un bolso més gran que la seva motxilleta.
La de la Tresa no era gaire diferent. Com que és una mica presumida, la Mar, portava una motxilla una mica més gran, amb un parell de pantalons, un parell de jerseis, unes sabates i un top ben mono que la Sara els hi havia dit que afegissin a l'equipatge. I la Núria...maleta de rodes! Ella si que en sap, així no se li arruga la roba!

No podien abandonar Girona sense fer-ne alguna... algú duia el típic sabó de la dutxa de 500 mL dins la maleta... Però se'n van adonar a temps, el sabó es va quedar a terres gironines i elles es van evitar sentir-se unes terroristes per pujar un líquid a l'avió.

El vol va ser tranquilet, es van sentir envaïdes per una sensació de son. Cosa normal, s'havien llevat a quarts de set del matí. Ja en terres belgues, es van disposar a recollir el cotxe que els havia de dur a Antwerpen. Esperaven un Ford Focus o similar, en resum un cotxet de 5 places. Doncs es van trobar amb un Citroën Xsara Picasso, 7 places, amb més comandaments que una nau espacial i sense fre de mà (era automàtic i els va dur més d'un mal de cap).

Sense perdre's per carrerons ni demanant indicacions l'Ester va conduir el cotxe fins al carrer on les esperava la Sara. Ja feia uns mesos que no es veien, de fet, des de que ella se'n va anar a viure a Amberes a l'agost.

2a part:

Un cop arribades sense perdre’s, la qüestió va ser aparcar aquella nau especial que deu ni do el que ens va costar, sort de l'ester que domina la tècnica!!!!!!
Després de la descarregada de les diverses bosses i maletes, va tocar conèixer per fi on vivia la Sara i com estava!!! Primer de tot l'alberg, una edifici-caseta amb deu habitacions individuals. L'habitació perfecte, amb lavabo i tot i sobretot prou gran per dormir a dins totes juntes. Llavors ens va tocar veure la sala d'estr i el menjador-cuina i d'allí ja no ens vam moure perquè la Sara ens va preparar un fantàstic dinar (uns macarrons de "muerte"), i es clar amb lo afamades que anavem, i la poca gana que teinim normalement (eheeem eheem) ens vam ben atiborrar de pasta!
A la tarda, com que la Sara tenia classes, la vam acompanyar a l'universitat tot xino-xano després de dinar. De fet tant sols estavem uns 10 minuts del centre i de la seva universitat, quina sort no haver d'agafar transport!
Va estar bé anar-hi, vam conèxer el seu ambient d'estudi i sobtretot alguns companys seus ( tot s'ha de dir uns més simpàtics que d'altres, xo que això quedi entre nosaltres!!!! ja sabeu que vull dir! ;p) .
Així que les quatre turistes acabades d'arribar, van anar fer el vol per laciutat, basicament per la catedral que és imensa!!!!!!!!!!!!!! Per mala sort, ja hi començava a haver-hi una baixa greu! la teresa oportuna com sempre havia d'anar amb un kleenex a cada mà per no deixar rastre pel carrer! tot i que......l'afonia de la mar no es quedava enrera en el que semblava que seria un concurs de refredats aquell capdestemana! és ben bé que el fred d'allà dalt ens va agafar infraganti!
I aquí a la catedral sort en teniem de la núria perquè sinò qui ens hagués informat que estavem rodejats per gent d'alta societat política com......qui era? la veritat no em va quedar l'aigua clara, ja ens ho recordarà!

La tarda va passar volant així que ja era hora d'anar a buscar la Sara, que bé! per dos coses 1- Per estar amb la Sara 2-Per anar a una xocolataria que ens havia promés! El que no ens esperavem és que haguéssim de fer una cursa (no declarada), amb uns que ens volien robar la idea!jeje
La veritat és que la sara tenia rao, aquella xocolateria estava superbona, i sobretot lo calentó ens va entrar d'allò més bé!....3a part:

... sí, sí, sí allò calentó se´ns va posar d´allò més bé! tan que gairebé ens sentíem les reines d´aquell petit món que havíem reconstruit amb unes hores: "com sempre",..., com si seguíssim el cada dia de feia ja més de deu anys... això sí mai monòton, estrident, a bades sorprenent i sempre enriquidor.. Vaja, altre cop una alanada de nostralgia m´invaia, i crec que no era l´única, fou llavors que la sara, això sí després de no entendre res de l´anglès macarrònic de la núria xerrant pels descosits a la botiga de mòbils "the fast and the furious", destapà el TRACTE D´ANTEWERPEN: d´aleshores ençà ens comprometíem a fer un viatge anual totes 5 cinc juntes la resta de les nostres vides!!!..... és tant, tant, tant, tant,..., que he de prendre una gran alanada d´aire per continuar!! planificar el sopar va ser fàcil, esperar que s´acabessin de coure les plastificades typical patates fregides belgues (horroroses, déu meu amb quina manca de plaer colinari viuen la resta de mortals que s´amaguen dins la bandera blava amb les 12 estrelletes grogues sota el nom de comunitat europea), sort que encara n´hi ha que de tan en tan mengem un bon plat de trumfes de l´hort!! així i tot no vam buidar tot l´abituallament del multimodul de la saliné.. tipes com truges vam desestimar gaudir del cinema autòcton, tampoc no teníem cap pel.lícula belga ni subtitulada i no era "plan" veure una versió original en flamenc del que moltes tenim només un petit coneixement gràcies a les cançons dels ESTOPA de sant feliu de llobregá!! però tampoc calia que per montillés ja tenim cada dijous, ni gens menys, el de polònia adhuc i no cal fer confusions culturals tan garrafals com les del "nostre" presi pepe!! Així que l`àlex gorina àlies sr figueres de la colla (recordeu aquells cinc minuts de cinema 3 després dels telenotícies...), la nostra crític de cinema particular, la mar, va triar la peli del cinefòrum d´aquell nit: una peli francesa que "cuyo nombre no quiero ni quiero acordarme": en definitiva de cine poc i de fòrum menys pq la tresa no va aguantar ni fins les lletres del títol i la puig va fer el mateix que el lleó de la metro al començar una "gran" pel.lícula: badallar i jaure...
em consta de bona font que la resta de mortals d´aquella cambra van durar pocs segons més a caure a les brases del foc de l´infern noctàmbul del film com si d´una nit de pluja es tractés, en la que hom queda acolxat al llit pel fervor de l´ambient....

4a part:

Efectivament, la Sara, la Mar i l’Ester van tardar poc a caure en el somni... però abans d’entrar en el son profund, van recol·locar el llit de la Sara. L’endemà al matí, els llençols se’ls van enganxar un xic...Tot es va solucionar amb l’esmorzar... I quin esmorzar!!! Mmmmmhhh!!! Es van posar les botes...suc, cafè, croissants de xocolata i normals, pa i NUTELLA. No oblidéssim la seva gran amiga de tota la vida... la Nutella!!! La qual ens van acabar només amb l’esmorzar!!! Ja tenien les piles carregades i de quina manera!! Tot seguit, totes a dins de la super-nau per enlairar-se cap a Bruges!!! En cinc minuts, tothom tornava a dormir... només té una explicació... L’HIBERNACIÓ. Durant el viatge,en algun moment de semi-despertar van poder gaudir del paisatge verd dels camps amb les vaques i els cavalls. Però a l’autopista no es pot badar....ehhhhh!!! Perquè de tant en tant, els belgues que són tant trempats, col·loquen un semàfor al mig de l’autopista! Sí, si si, com ho sentiu AL MIG!!!!Sort que la Sara, que ja tenia el camí de Bruges gravat a la memòria, estava atenta a tots els semàfors.Finalment, van arribar a Bruges!!! Van aparcar i tot xino-xano es van plantar al centre!! Bruges és molt bonic, tant que s’hi concentren tots els turistes!! I com no, de catalans se’n troben a sota les pedres. Després van entrar dins l’ajuntament (crec...?) i van observar uns quants retrats alguns més afavorits que d’altres. I també, van intentar colar-se dins del museu, però una veu els hi va impedir. Després de passejar i fer-se totes les fotos pertinents per rememorar el viatge, la gana va començar a atacar-les. Van decidir entrar en un restaurant italià que feia bona “pinta”, tot i que tenia un recull de fotografies plantades a les parets una mica rares... Tenien clar que volien un plat de pasta, el problema era el tamany... small o large??? Tot i que diuen, que el tamany no importa! Van fer bé de demanar al cambrer si el plat de pasta que s’estaven menjant a la taula del costat era small o large! Va resultar ser SMALL, com devia ser el LARGE? Totes van endrapar el seu plat de pasta, menys la Sara, la veritat és que la seva salsa no era massa aconseguida...

5ª Part:

Amb l'estomac ple o buit varen continuar la ruta per aquell petit i màgic poble... mentre caminaven feien fotografies del més mínim detall; bicicletes i més bicicletes, edificis i més edificies, xocolata!!! moltes xocolateries de les que no es podien resistir a la temptació de fotografiar i investigar, i comprar! i les típiques fotos d'elles mateixes fen fotos.

Després d'una llarga parada a la botiga d'en Tintín van tenir que anar retirant cap al cotxe. Durant la tornada caminan varen trobar per casualitat els "quatro jinetes del apocalipsis" i el pont més petit de Bruges anomenat "el pont dels enamorats".

Una vegada al cotxe, dos minuts o menys i tothom a dormir. Gran frase del copilot dien: quin descans saber que el conductor sap el camí... i amb aquestes paraules tan ben dites es va acollir a la resta. La Sara va conduir fins al centre de Gant i després de despertar el personal van començar la següent visita.

Gant és un poblet casi de la mida de Girona amb un centre encara més màgic que Bruges. Quan varen baixar del cotxe ja els hi va agradar, tots els edificis, les esglèsies, les places... pro no s'imaginaven que allo no era ni el començament. A mesura que s'anaven endinçant per aquells carrers varen descobrir el castell medieval i el canal central. Els seus ulls varen quedar meravellats de tanta bellesa. Aquell canal amb les cases reflexades a l'aigua i el vespre, eren una combinació espectacular. A mesura que s'anaven obrir les lluns dels carrers tot es tornava més i més romàntic. Són tant detallistes... tots els restaurants plens d'espelmetes... i els edificis... quins edificis tan originals!

Varen parar a un bar/restaurant a fer una cervezeta i una chocolata calenta per la Teresa que varen tenir que demanar tres vegades i cap a casa.

La idea de la nit era anar de festa, però per votació general varen preferir quedar-se a casa de la Sara sopant "UOC", una mena d'arrossos xinos amb salses rares, i per acabar una peli, que varen tenir la mala idea de deixar triar a la Mar, i pitjor no va ser pro casi... menys de dos minuts i totes varen caure rendides.

Al matí següent van dormir molt, cap es volia despertar i recordar que ja era el dia de tornar. Després d'esmorzar varen estar mirant totes les fotografies, que no eren poques i van riure molt sobretot amb algunes que accidentalment estaven deformades. Pel proper viatge li haurem de regalar una càmera a la Núria... tot i que sempre son divertides les fotos artístiques :p.

Per no trencar la rutina... cotxe i cap a l'aeroport. La despedida va ser durilla per la Sara ja que es tornava a quedar sola després d'un cap de setmana genial, però el record i els ànims de pensar en tots els viatges que farien van ajudar a la nostàlgia.

Bèlgica, Octubre 2007

" Passejant " per Roma

Felicitats !!!

Felicitats precioses!!!

No us l'esperàveu aquesta, eh!!!! S'ha de reconèixer que heu estat molt valentes! Llevar-se a les 5 del matí, fer un viatge d'una hora en cotxe amb els ulls envenats i estar amb la incògnita de quina destinació agafaríem, després de veure que esteu a l'aeroport, no deu ser fàcil.

Què millor que celebrar els 25 anys passant el dia totes juntes a Roma??

Una passejada per el Quirinale, la fontana di Trevi, el pantheon, el foro romà i el coliseu.

Per descomptat no ens hem perdut el capuccino, els paninnis, la pasta i el gelatto.

Noietes, m'ho he passat molt bé amb vosaltres!!

Què li espera a la pròxima????

Congrés CLA ( I ). L'Alguer

Deuria ser un dilluns de juliol i arribava a la feina de mol mala gana, allò que diuen, que et lleves amb el peu esquerra (la veritat, no m'hi vaig fixar). El cas, que arribo a la feina i la Carol, la meva companya de laboratori, em diu que al setembre ens envien a un congrés...a Sardenya!! El congrés es farà en un resort molt a prop de Cagliari, diu. Jo no donava crèdit del que m'estava dient, que marxem a Sardenya en un resort 5 dies tot pagat??? Un cop assimilada la noticia vam dedicar el matí a buscar vols. Hi havien vols a Cagliari però els horaris de vol no eren compatibles amb els dies del congrés i a mi no se'm va ocórrer altre cosa que buscar un vol a l'Alguer. Total, Cagliari està a l'altre punta de l'Alguer, però és una illa, no? I què millor que un cotxe per mourens d'una punta a l'altre. Ingènua de mi pensant-me que com que és una illa les distancies són curtes... 262 Km. Tot i que no ve al cas, aquell mateix dia buscant vols me'n vaig adonar que Vueling posa vols directes Barcelona-Nice! I em va trucar l'Anna (la meva germana) per dir-me que es comprava un cotxe i que em donava el seu per 300€. Evidentment, aquell dia no em vaig llevar amb el peu esquerre.

Al cap de dues setmanes de tornar de vacances ja agafàvem el Ryanair, destinació: l'Alguer. A l'avió ens preguntàvem si ens trobaríem amb algú que parles català (alguerès). Era tard quan ens van donar les claus del cotxe i ens disposàvem a buscar el bed and breakfast que havíem reservat, teníem la direcció però no hi va haver manera de trobar-lo, ja portàvem gairebé una hora voltant i ens vem encoratjar a demanar-ho a un parell d'amics q passejaven el seu gos, ens van enviar a un bed and breakfast, però va resultar q no era el nostre, allà ens van saber indicar on havíem d'anar. Agafem el cotxe i passat l'ospedale tornem a preguntar a un parell de senyores, mentre es discutien per vera qui tenia raó arriben dos nois... I tant q sabem on és! Ja us acompanyem, ens diuen. Doncs ja ens veus, a les 12 de la nit caminant per un carreronet fosc acompanyades d'un parell de nois. Què Carol? Vas passar por?? Et prometo que el proper cop això no passara, anirem directament a dormir a la platjeta, jeje! Però els nois eren molt bona gent, els hi vam preguntar si parlaven català, ens van dir que l'entenien però que no el parlaven... Ja deia jo que això que ens explicaven a col·legi que existeix un dialecte del català a l'Alguer era simplement una curiositat... Doncs la sorpresa va ser al conèixer el senyor del B&B, parlava català!!!! Quina il·lusió! A l'Alguer parlen una barreja de català arcaic, valencià, mallorquí i italià, tot això convenientment amanit amb la típica gestualització italiana.
Heu de tornar a ixi? ens va dir. No, li vam contestar, estem cansades del viatge. Comprenc, així us veig demà al maití.

Potser està una mica apartat del centre, però el tracte, l'habitació i el bany impecables. B&B Coffee and Milk, via Don Minzoni, TRAV/A/141 N° 25. www.coffeeandmilk.it

L'himne Alguerès

Dara banda da punent
hi ha una terra llunya llunya
és la nostra Catarunya
beglia forta i renaixent.

En allà, nostrus jalmans,
redimits de la gran prova,
van cantant la cansó nova
que atravessa monts i prans.

És un crit atronador
per la catalana terra,
que mil ànimas enserra
en un llass de jalmanor.

Aquest crit és arribat
fins a la nostra terra
catarans de l'Alguer coratge
no ubrirem nostru passat.

En lo sou gruriós camí
Catarunya sempre avança;
i per tot hont passa,
llansa la llevor ca da frurir.

O jalmans, no dispersem!
Catarunya està fent via.
Prest arribarà'l dia
en que tots renaixerem!

(Ramon Clavellet)

Viatge al Marroc. Estiu 2007

Després de tornar a la rutina em ve molt de gust recordar les vacances. Hi haurà gent que pensa que això no és saludable, fins i tot hi ha gent que es posa malalta...com n'hi diuen d’això? ...estres post vacacional??

“Volver a las actividades cotidianas y al trabajo después de un tiempo de descanso puede provocar cuadros de depresión, angustia, mal humor irritación, ansiedad y cansancio. Se produce el mismo estado que se tenía antes de comenzar las vacaciones.”

Doncs que voleu que us digui, a mi em carrega les piles!!

Reconec que el dia abans de començar les vacances vaig estressar-me un xic. Eren les 7 de la tarda i encara havia de fer-me la maleta i deixar el pis, diguem-ne, que una mica decent. Per variar, l’andemà vam tenir que córrer per agafar el tren cap a l’aeroport (sembla estrany com passa de ràpid el temps al mati, entre que fas 4 mandres després que et soni el despertador, et rentes la cara i esmorzes ja passen 10 minuts de l’hora que tenies previst tancar darrere teu la porta de casa). Al que anàvem, un cop a l’aeroport tot bé, excepte l'oblit de demanar finestra a l’avió…

La primera topada amb el marroc va ser un xoc de contrastos! Passejant pel zoco de Marrakech em va semblar que feia un viatge pel temps fins a l’edat mitjana...
Al cap de dos dies ja ens atrevíem amb els grand taxi, uns mercedes atrotinats que no marxen fins que han omplert el cotxe, ni més ni menys que 7 persones (inclos el conductor), imagineu-vos !! De Marrakech a Imlil i allà a buscar guia per pujar al Toubkal (4167m). La sort va ser al conèixer en Jean, un francès que també s'havia proposat fer el cim. Ell coneixia un guia i varem decidir fer la ruta amb ell. El dia abans vam enllestir els preparatius pels dos dies, es a dir, una mula carregada amb les tendes, el menjar i les motxilles dels tres. Us preguntareu, una mula?? El fet és que el Jean havia decidit fer una ruta més llarga i era impossible carregar-ho tot entre ell i el guia. L'endemà sortíem cap al refugi de Neltner, a mig camí un dinar com deu mana,una remulladeta a les gorgues i el tè de rigor. Després de fer nit al refugi començàvem a enfilar cap amunt amb la llum de les estrelles i la lot del guia. Passades gairebé 3 hores ja havíem fet el cim!!!
Després de superar el primer repte ens en proposàvem un de ben diferent, fer la ruta de les kashbas. Amb aquesta intenció ens traslladàvem a Ouarzazate en autobús, evidentment ben proveïts d'aigua. El que teníem clar és que havíem de fer la ruta amb guia i 4x4 i el millor era trobar algú més per reduir despeses. Dit i fet, a l'autobús hi viatjaven una parella de francesos que també es proposaven la mateixa empresa. Al arribar a Ouarzazat ja ens van venir a buscar per oferirnos hotel ( hotel gazelle, una mica ronyós però amb piscina), guia i cotxe per fer la ruta.. L'endemà l'Ibrahim ens recollia amb el seu 4x4. La ruta:

1. Ouarzazate - Skour - Vall de les roses - Gorges del Dadés
2. Gorges del Todghra
3. Merzouga ( viatge amb dromedari i nit al desert)
4. Vall del Dra - Tinfou
5. Tamagrute

Aquest gatet va caçar un ratolí a mig del desert i se'l va menjar allà al costat mentre sopàvem, monisim!







Una kashba.






Després dels 5 dies de ruta, tardes que es convertien en nits escoltant a librhaim parlant d'historia, medicina, politica i filosofia, nits sota les estrelles, visites a pobles i superar 50 graus de temperatura ens despediem de l'Ibrahim per anar a passar uns dies a casa d'uns familiars seus en un poblet perdut a mig de l'Antiatlas, Akhfaman. Aquella va ser la millor experiència que podiem viure al marroc. Una familia entranyable i acollidora. Fatim, Nadia, Hadija... no us oblidare!!

Ja ens quedaven pocs dies en terres del magrib ( المغرب ) i vem decidir anar tirant cap a la costa, però abans una parada a Taroudant. Ja a la costa, Agadir ens va semblar el Lloret marroquí i després de passar una nit en un hostal amb els llençols bruts agafavem un bus cap a Tarasud per dormir en un hostalet escoltant les onades de l'Atlàntic. L'última nit la em passar a una terrassa d'un hostal de Marrakech i com no podia ser d'una altre manera, el sopar de despedida a la plaça Jemaa el Fna.